Transición ecológica y reforma de las finanzas: Un debate europeo con la sociedad civil
Grabación del debate transición ecológica y reforma de las finanzas. Elecciones europeas
Malauradament no podré assistir a la conferència del 7 de maig “Transición ecológica y reforma de las finanzas: Un debate europeo con la sociedad civil”.
Em quedaré amb les ganes de poder preguntar sobre la MMT (Teoría Monetaria Moderna, per les seves sigles en anglès: https://elpais.com/economia/2019/04/05/actualidad/1554463331_505683.html) i pel fet de que Stephani Kelton, de l’equip econòmic de Bernie Sanders, doni suport a la teoria.
En particular sobre un punt: l’ordre que posa en com finançar les despeses: primer assumir crèdit i després imprimir moneda per pagar als creditors.
¿I si, assumint algun dels postulats de la MMT, ens ho plantegem al revés, i primer imprimim moneda i després paguem, però no als creditors, sinó als productors de bens i serveis?
Unes dades per reflexionar abans de contestar.
https://datos.bancomundial.org/indicator/NY.GDP.MKTP.KD?end=2017&locations=ES&start=1987
En trenta anys, a preus constants en $ 2010, la societat espanyola ha duplicat el seu PIB.
I ara mirem les importacions i les exportacions:
https://datos.bancomundial.org/indicador/NE.IMP.GNFS.ZS?end=2017&locations=ES&start=1987&view=chart
https://datos.bancomundial.org/indicador/NE.EXP.GNFS.ZS?end=2017&locations=ES&start=1987&view=chart
Hom pot apreciar que, no sent igual, van prou en paral·lel i les diferencies no són significatives pel que ara diré.
D’on surten els diners per pagar la diferencia entre el PIB del 2017 i el del 1987, 746.000 milions de dòlars a preus constants 2010?
No surten ni de l’estalvi d’una baixada de les importacions ni de les rendes d’una pujada de les exportacions.
Mirem l’evolució del deute públic espanyol (https://datosmacro.expansion.com/deuda/espana)
Espanya: Evolució del deute(*)
Any ….Deute total (M. €) …..Deuda (%PIB)… Deuda Per Cápita
2017 ……1.144.425 ………………. 98,10% ……………….. 24.528 €
2016 ….. 1.107.220 ………………. 99,00% ……………….. 23.797 €
2015 ….. 1.073.934 ………………. 99,30% ……………….. 23.125 €
2014 ….. 1.041.624 …………….. 100,40% ……………….. 22.425 €
2013 …….. 978.272 ………………. 95,50% ……………….. 21.033 €
2012 …….. 890.726 ………………. 85,70% ……………….. 19.062 €
2011 …….. 743.530 ………………. 69,50% ……………….. 15.881 €
2010 …….. 649.259 ………………. 60,10% ……………….. 13.913 €
2009 …….. 568.700 ………………. 52,80% ……………….. 12.234 €
2008 …….. 439.771 ………………. 39,50% ………………… 9.511 €
2007 …….. 383.798 ………………. 35,60% ………………… 8.404 €
2006 …….. 392.168 ………………. 38,90% ………………… 8.757 €
2005 …….. 393.479 ………………. 42,30% ………………… 8.941 €
2004 …….. 389.888 ………………. 45,30% ………………… 9.005 €
2003 …….. 382.775 ………………. 47,60% ………………… 8.996 €
2002 …….. 384.145 ………………. 51,30% ………………… 9.184 €
2001 …….. 378.883 ………………. 54,20% ………………… 9.233 €
2000 …….. 374.557 ………………. 58,00% ………………… 9.211 €
…………….
1992 …….. 174.047 ………………. 45,42% ………………… 4.433 €
1991 …….. 152.672 ………………. 43,09% ………………… 3.910 €
1990 …….. 136.775 ………………. 42,51% ………………… 3.518 €
1989 …….. 117.061 ………………. 41,03% ………………… 3.013 €
(*) Les tres primeres columnes son dades de la web datos macro, la columna del deute en % PIB de datosmacro.
En els darrers 30 anys s’ha incrementat el deute, a preus constants, en més de 1.100 milions de $… Sembla com si ja estiguéssim aplicant una part de la MMT, allò de finançar la societat a càrrec de deute. I està clar que, si no és així, i a falta d’altres alternatives, és impossible que la societat “pagui” el que produeix de “més”.
Alternatives?
Dintre de la MMT, podríem donar la volta al pressupost inicial de la teoria i proposar, primer i no desprès, crear any rere any moneda suficient ampliant la massa monetària, però no la M4 (http://bit.ly/2ZMYwNH), que inclou el deute públic i bona part del privat: volem dir no incrementant la capacitat d’endeutament, ni la M3, 2 o 1, sinó la part de la M0 física, emetent moneda i ingressant-la en la societat via serveis públics: pagant (que no financiant a càrrec de deute) de la sanitat a l’educació, dels transports a la dependència, de la cultura a la investigació.
Si una societat produeix 100, però rep només 80 per comprar aquests 100 produïts (i a la vista que importacions i exportacions no tenen res a dir significativament al respecte), sembla raonable que només hi ha dues formes de “pagar” aquests 20: o creem la moneda necessària per pagar els 20 (i establim la millor manera d’ingressar aquesta quantitat en la societat, com ara serveis públics) o augmentem la capacitat d’endeutament, i, òbviament, el deute, per compensar la diferència entre el produït i la renda dels ciutadans que són els que ho ha de comprar.
Lluny queda, i ningú vol que torni, quan eren el luxe la forma de liquidar els beneficis, o els metalls preciosos les eines per compensar la diferència. Avui ni es produeix prou luxe, ni l’or (o altres similars) son el cinturó dels beneficis ni tampoc els mercats colonials serveixen com matalàs per compensar la cesura entre excedent i renda disponible.
Tot això queda dit a la llum de la dita de Keynes (si els beneficis no es converteixen en despesa, en els seu més ampli significat, el sistema econòmic col·lapsa) i al corol·lari del model economètric d’Sraffa (l’excedent es reparteix entre el Capital i el Treball, en una relació que comporta la fixació de preus com eina i resultat de la confrontació per l’apropiació de l’excedent)
Una abraçada.
Rafa