Dr. Francesc Sardà
(Prof. Inv. CSIC – jubilat -16.11.26)
En relació a la presentació: “Tenim prou aigua a Catalunya?” de Joan Gaya, facilitada per CMES el 31 d’octubre de 2026, passo a fer uns comentaris complementaris:
L’aigua dolça pot ser un bé relativament escàs en funció de la demanda humana, la zona planetària o l’apropiació per multinacionals extractives. La vida es desenvolupa principalment en els llocs on hi ha aigua. L’aigua és el que en ecologia se’n diu un factor limitant; limitant per la vida humana i dels ecosistemes. I segons les prediccions científiques cada cop ho serà més.
L’aigua, com l’energia, ni es crea ni es destrueix. El cicle terrestre de l’aigua garanteix la seva existència en els mars, en el estat glaçat, en l’evaporació, en l’atmosfera i en la pluja. També en la matèria viva i els sòls. Com tot cicle tancat, no se’n perd ni una gota, d’una forma o d’una altra totes elles es queden retingudes en el planeta, per tant:
L’aigua cau del cel (dir el contrari és una fal·làcia que distorsiona la realitat). De la regularitat i quantitat de pluja en depèn totalment la biosfera. Fins hi tot econòmicament parlant, l’aigua que cau del cel és gratuïta (no així per exemple les dessalinitzadores que comporten una gran despesa energètica de construcció i funcionament, una contaminació per salmorres, un impacte sobre les aigües costaneres -biodiversitat- i una utilització més o menys local). Res a veure amb l’aigua que gratuïtament cau del cel, relativament neta i més o menys generalitzada.
Per altra banda, el Canvi Climàtic, per les dades històriques de pluviometria anuals, no sembla que hagi fet canviar gaire la quantitat de pluja total (ja que és un cicle). El problema és que el Canvi Climàtic desestacionalitza les precipitacions i les augmenta torrencialment al mateix temps que les fa menys predictives. Això ens hauria de fer pensar en sistemes que estabilitzin les aportacions d’aigua, garantint per un cantó els caudals ecològics mitjans del rius (no els mínims) i, per l’altre, apaivagar les avingudes amb sistemes de recol·lecció, laminació o canalització adients (no transvasaments que van contra de tot principi ecològic).
Tanmateix, l’aigua que cau del cel, és temporalment segrestada per el sòl, per l’agricultura, la ramaderia, la indústria, les ciutats, el consum humà, els ecosistemes i finalment la resta s’evapora o va a parar al mar. Com hem dit abans, cap d’aquests sistemes treu una sola gota del cicle planetari de l’aigua, però sí que l’entretenen en diversos circuits naturals i artificials, fins acabar, aquests darrers, retenint-la, desplaçant-la, contaminant-la i malbaratant-la.
Fer números estan molt bé i són importants per fer models matemàtics que ens ajudin a avaluar riscos, concebre magnituds i fer models predictius. Tanmateix, els números no són exactes degut a les variables que no són considerades en les equacions (per desconeixement, intencionalitat o per no tenir prou o totes les dades) o per la variabilitat dels propis sistemes. Però davant d’un sistema humà sense aturador econòmic, energètic, demogràfic o d’augment exponencial de temperatura global, quines previsions d’adaptació d’aquests factors i necessitats màximes es podem preveure per un futur a mitjà termini (per exemple pel 2050)?
Davant de la problemàtica de l’escassetat d’aigua, també a través de la filosofia i l’ètica ens podem plantejar que: si el cicle de l’aigua és tancat, i en la història planetària els ecosistemes sempre s’han adaptat a la pluviometria i han sobreviscut, perquè ara manca aigua (o a qui li manca)?. Que ha canviat per que sobrevingui un Canvi Climàtic sobtat sense precedents en la història humana? Quin ha estat el factor desestabilitzador?. Possiblement tots hi estiguem d’acord: l’home i la seva expansió tecnològica i demogràfica que emet a l’atmosfera els gasos d’efecte hivernacle.
Llavors, la pregunta que ens hauríem de fer seria: per sortir-nos d’aquest atzucac, hem de seguir endavant amb noves tecnologies, o refrenar-nos i intentar mantenir el desenvolupament humà dins dels límits de l’aigua que caurà del cel, o no, en un futur pròxim? Prioritzar la manipulació de l’aigua per no afrontar el repte humà i la seva activitat pot ser un error estratègic i ecocida.
Si continuem creixent amb necessitats d’aigua pel turisme, centres d’IA, més infraestructures de tot tipus, i demografia, amb més agricultura i ramaderia, a quines restriccions ens hem d’enfrontar, en un context de Canvi Climàtic, per arribar al 2050 amb suficient aigua per a tothom? Podem disposar de més i més aigua a mesura que creixem i ens expandim com espècie? En tenim prou amb més eficiència en l’ús i en la conducció de l’aigua? Seria bo fer quatre números predictius aproximats a veure que ens diuen.
En aquest context, no dependre del cel per l’aigua urbana sembla una quimera de futur, no sols perquè la ciutat cada vegada necessita més aigua i energia (ho demostra l’afany per construir dessalinitzadores), sinó perquè no es pot desvincular de la resta de territori, boscos, rius, glaceres, regadius i indústries de tot tipus i arribades de nutrients al mar. De res serveix tenir aigua als nuclis urbans, si a la resta del territori en manca.
Tècnicament es podria pensar: “-Si les ciutats costaneres tenen aigua de dessalinitzadores, quedarà més aigua per la resta del territori-“. D’acord si més d’hora o més tard es pogués arribar a un escenari estable de clima, pluviometria i demografia, però això és molt improbable.
Ens hauríem de fer més preguntes:
Fins quan podem mantenir aquets ritme de desenvolupament humà, al mateix temps que augmenta la concentració de gasos efecte hivernacle a l’atmosfera i la temperatura local i global?.
Ens podem permetre mantenir una agricultura i ramaderia extensives gens ecològiques i contaminants dels aqüífers i amb gran impacte i desproporció pel territori?
És ètic culpar, en part, al “creixement” del bosc per retenir l’aigua que li correspon per naturalesa, mentre l’home segueix “creixent” amb gran consum d’aigua i espoliant el territori i la Natura sense aturador? (*vegeu nota a sota).
Hem de tenir una visió holística i ecosistèmica de tot plegat, o hem de sotmetre’ns solament als dictàmens tècnics sense una visió ecològica i d’equilibri global?
Per acabar caldria fer algunes altres reflexions:
- Per ser resilients en connivència amb el cicle de l’aigua i analitzar-ho des de un punt de vista sistèmic, s’han d’incorporar ecòlegs, ambientalistes, filòsofs i sociòlegs en els estaments decisoris, independents dels grups de decisió i pressió. No n’hi ha prou amb bons tècnics que sovint mantenen una sola visió conceptual enginyera-economicista descontextualitzada.
- Al nostre planeta Gaia, l’ecologia ens diu que si es toca una cosa, aquesta repercuteix en un altre i així successivament, produint reaccions en cadena que poden desestabilitzar els sistemes («Caos» i «Aleteig de la Papallona»). Com menys pertorbem la natura, millor pel planeta i, de retruc, per la Humanitat. Un exemple paradigmàtic són els entravessaments (delta de l’Ebre o Segre), que desvesteixen un sant per vestir-ne un altre, al mateix temps que desequilibren el territori i les seves oportunitats de vida («Tragèdia dels Bens Comuns» i efecte sobre els deltes).
- Les diverses activitats i factors humans són les que s’han d’adaptar a la disponibilitat futura d’aigua, no al revés.
- Com a dret humà i indispensable per la vida humana i planetària, l’aigua no hauria de tenir un determinat valor perquè el VALOR DE L’AIGUA ÉS INCALCULABLE. Donar valor a la Natura és com donar valor a la salut o a la felicitat. Un despropòsit ètic que només serveix per mercantilitzar la Natura i deixar-la en mans d’especuladors i/o espoliadors que relacionen equivocadament problema amb solució a curt-mitjà termini, però que obvien estratègies conceptuals realment sostenibles.
- L’aigua és un factor limitant que ha d’estar disponible com a dret humà. No pot ser objecte de privatització i, per tant, de negoci. L’aigua és de tots i hauria de ser municipalitzada per a ser garantida per tothom a un cost el mínim possible.
La solució hi és, però no s’accepta ni hi a capacitat d’assumir-la, és diu DECREIXEMENT.
*Ve de més amunt
L’aigua de pluja sobre els ecosistemes alimenta als arbres i matolls i a tota la biodiversitat. El bosc s’adapta a la quantitat d’aigua, si ni ha més, els arbres creixen més, i si plou menys, els arbres competeixen per l’aigua, repartint-se-la i aplicant la Selecció Natural. Les arrels mantenen la humitat i la biodiversitat microscòpica fonamental pels sòls, el sotabosc i arbres vells morts també i tota la seva biodiversitat, al mateix temps que eviten l’erosió del sòl. Els arbres capten CO2 durant el dia i el desprenen durant el dia i també la nit amb la respiració cel·lular com qualsevol altre ser viu. Per tant representa un balanç entre el CO2 captat per la fotosíntesi i el CO2 emès per la respiració. Part de la captació de CO2 fotosintètic, es destina a crear massa forestal, que a la seva mort i descomposició tornarà a l’atmosfera en un cicle de retenció-emissió que, al llarg del temps, tendeix a la neutralitat climàtica. Cal dir que l’evaporació en grans àrees boscoses és, al mateix temps, generadora de pluja que realimenta l’ecosistema. Per altra banda, l’evaporació de l’aigua a través del fullam fa que la temperatura del bosc es mantingui, també la biodiversitat i ajudi a combatre l’escalfament global. Els boscos temperen en un cicle dilatat en el temps de manera similar com ho fan els mars (encara que a menor escala temporal). Tampoc el bosc és intrínsecament culpable dels grans incendis forestals, ja que el 95% son provocats per l’home i la gran magnitud dels incendis pel canvi climàtic, que, a la vegada, també ha estat provocat pel desenvolupament humà. Per tant: deixem tranquil al bosc i busquem les causes i solucions en el comportament humà, simplement perquè aquest és el veritable causant dels problemes globals i, si no afrontem la causa primera, tots els altres intents i preteses solucions seran absolutament inútils, a llarg termini. Amb això no s’ha de negar alguna intervenció puntual de gestió de massa boscosa en relació amb la agroecologia i agricultura regenerativa, quan sigui estrictament necessari.
