La biodiversitat ens porta més enllà del canvi climàtic

Amb o sense canvi climàtic, si no canviem nosaltres com espècies, el col·lapse de la humanitat està inevitablement garantit

Traducció del document al castellà

Francesc Sardà i Amills

Si entenem la biodiversitat com el nombre d’espècies que habiten un indret determinat, no anirem del tot encertats. El fet de què hi trobem moltes i diferents espècies, no ens pot fer pressuposar que un determinat ecosistemes estigui en millors o pitjors condicions. Més que el nombre d’espècies diferents, ens hem de fixar amb la funció que cadascuna d’elles realitza en el seu ecosistema, de manera que l’energia flueixi mantenint el ecosistema més o menys estable, al mateix temps que sigui prou resistent i elàstic per suportar embats biològics, climàtics o geològics breus. Com més madur i estabilitzat sigui un ecosistema, més resistent serà.

Dins del concepte de Gaia, que entén la terra com un organisme holístic, on biota i biòtop es retro alimenten i complementen mútuament, podrà mantenir-se un equilibri durant temps, al menys el temps suficient perquè pels organismes vius sigui percebut com indefinidament estable en funció de la pròpia longevitat de les seves generacions. Evidentment que la funció d’un organisme en la xarxa tròfica va lligada al seu nombre, però, com hem dit abans, la seva funció ha d’interpretar-se dins l’ambient capaç de subministrar-li els recursos que necessiti. Així doncs, podem dir que cadascuna de les espècies està en nombre i funció en equilibri amb totes les altres i l’entorn. Per posar un exemple, en una sabana africana, no hi poden haver més lleons que zebres; a l’oceà, més balenes que individus de krill; a les selves no hi poden creixen arbres baixos, per manca de sol al seu interior; o boscos espessos, en un desert sense aigua.

La funció que una espècie desenvolupa dins del seu ecosistema, també anomenat nínxol ecològic, permetrà aquesta o a altres espècies desenvolupar-se, créixer, reproduir-se en equilibri amb les espècies amb les que interacciona. Quan per determinades circumstàncies una espècie es desequilibra respecte a les altres, generalment per un sobtat augment demogràfic desmesurat o per envair nous habitats, bé perquè una determinada temporada li ha ofert pocs depredadors; perquè ha gaudit de molt bones condicions ambientals per reproduir-se i expandir-se, o bé per altres raons al mateix temps, aquesta espècie no solament patirà ràpidament escassetat de recursos, sinó que entrarà en competència amb les altres i farà baixar la biodiversitat del conjunt. Aquesta roda autodestructiva es resoldrà amb fam, proliferació de malalties, manca de descendència, transformació de l’habitat, desaparició d’espècies autòctones, vulnerabilitat en general i/o amb migracions massives, que afectaran part l’ecosistema fent-lo més vulnerable. Això farà que la població torni a minvar en una espiral infinita causa-efecte. Així, doncs, dins d’aquest sistema d’equilibri, cap espècie pot créixer indefinidament.

De sobte dins de Gaia, una nova espècie apareix evolucionant ràpidament, deixant enrere totes les altres proves similars i competidores que ha fet la Natura. És una espècie molt adaptable a tots els ambients. Com que és una espècie depredadora, de nivell metabòlic molt complex, de seguida elimina els seus competidors similars i desenvolupa una funció de depredador apical, és a dir, es situa a dalt de tot de la piràmide tròfica, evolucionant i resistint amb molta eficàcia als seus depredadors, tan macroscòpics com microscòpics. Té incidència en gairebé la totalitat dels ambients terrestres. És una espècie amb una gran avidesa per tot el que l’envolta i, per tant, capaç de provocar grans canvis ràpids en els habitats que l’envolten i, al mateix temps, generar residus de la seva activitat metabòlica endògena i exògena, ja que la seva capacitat de gestionar grans quantitats d’energia no es pot comparar amb la de qualsevol altra espècie.

Però com ha pogut tenir lloc aquest esclat dins d’uns ecosistemes, estables i auto regulats?. Primerament, perquè els sistemes tenen una certa capacitat de càrrega que els permet un marge d’elasticitat relativament alt. Lo que avui coneixem per “resilient” Però sobretot, perquè aquesta espècie ha tingut habilitats per utilitzar una energia que no estava disponible per a cap altra espècie. Energia acumulada de milers i milers d’anys. És com si, de cop, aquesta espècie fos capaç, en poc temps, d’engolir-se milions i milions de tones d’aliment vegetal que s’ha anat acumulant en forma fòssil. No ho ha hagut de buscar ni pràcticament, emmagatzemar (com fan les formigues fent acopi de menjar per l’hivern); s’ho ha trobat i s’hi ha llençat voraçment. Això, lògicament ha produït un metabolisme a nivell d’espècie descomunal que s’ha dissipat dins de Gaia, omplint el seu propi hàbitat de residus contaminants i verinosos perjudicials per la seva pròpia subsistència i del seu entorn. Al mateix temps ha modificat la funció d’altres ecosistemes geològics, hidrològics i atmosfèrics. Simplement l’augment fora del equilibri del Homo sapines, distorsiona dramàticament la biodiversitat global i, en conseqüència, distorsiona el metabolisme homeostàtic de Gaia.

Hem de tenir en compte que Gaia, com a gran organisme que viu quasi aïllat en l’Univers, es finita. M’explicava un bacteriòleg, que si poséssim bacteris dins d’un matràs que només permetés l’entrada d’aliment i oxigen, amb poc temps els bacteris moririen. Per què? Doncs simplement per acumulació de massa organismes que produirien tal quantitat d’excrements que contaminarien el seu propi ambient fins fer-lo inviable. Si Gaia és l’ampolla i el seu subministra, i els bacteris són l’home, més tard que d’hora l’home desapareixerà, sense la influència de cap altre canvi.

Aprofundint una mica més en les causes, cal recordar que Meadows i col·laboradors, ja en els anys ’70 i ‘90, en simular els límits del creixement en el futur i les conseqüències del creixement, no van intuir concretament el canvi climàtic. En el seu treball, curiosament, no es contempla la necessitat d’un escalfament global per arribar al col·lapse a partir meitats del segle XXI. Amb el progressiu exhauriment de recursos, la disminució d’aliments, l’augment de la demografia i la contaminació, ja es preveia el col·lapse de la nostra societat tal com avui la considerem entre el 2050 i el 2100. Per tant, ens hem de preocupar doncs també per aquest escalfament global actual com a fenomen que amenaça la subsistència de l’espècie humana i altres?. I és clar que si! I tant! I molt! Però suposant que fóssim capaços d’aturar-lo, que no sembla el cas, no resoldríem l’amenaça de fons d’extinció de l’espècie humana. La gran amenaça, és ella mateixa. Solament el creixement demogràfic ja dur, per sí mateix, a l’exhauriment dels recursos i al col·lapse de qualsevol espècie (com l’exemple dels bacteris dins del matràs). La decadència com espècie ja estava vaticinada amb canvi climàtic o sense.

Simplement una espècie no pot créixer infinitament en un medi finit.

Així que si busquem solucions amb un mínim de possibilitats d’efectes reals, més enllà d’incidir en la transició energètica i el decreixement forçat, cal incidir en elcanvi de mentalitat humana”.

Però, pot una espècie deixar de ser el que ha estat i és a partir de la seva pròpia consciència evolutiva? Coneixeu la faula de l’escorpí i la granota? El seu origen, com tot el saber popular, és desconegut, encara que se li atribueix a Esop.

L’escorpí li demana a la granota que l’ajudi a travessar el riu. La granota li diu amb reticència:

Com puc saber que quan siguem a meitat de la travessia no em picaràs?

L’escorpí respon:

Doncs per què m’hi va la vida.

A meitat del trajecte, l’escorpí pica a la granota. Llavors la granota, dolguda i sorpresa, li pregunta per què ho ha fet i l’escorpí li contesta:

No hi puc fer res! És la meva naturalesa.

Si tornem a identificar el context de on i com es desenvolupa l’acció amb Gaia i el paper concret de l’escorpí com l’espècie humana, potser ha arribat l’hora de preguntar-nos si estem disposats a atribuir-nos i acceptar aquest raonament absolutament determinista de l’escorpí. Hem d’acceptar resignadament aquesta visió de la nostra “naturalesa” que ens aboca a la nostra pròpia extinció?. O podem imaginar, seguint la mateixa lògica de la dinàmica evolutiva que ens ha portat fins aquí, amb els seus assajos i errors, que ens obre altres possibilitats d’adaptació? Podem nosaltres, amb plena consciència d’on som i qui som, de la qual també ens ha dotat la Natura, acceptar i impulsar aquesta nova possibilitat adaptativa, encara que sigui a costa de sacrificar la nostra actual forma material de viure?

En el punt en què ens trobem i amb tot el que la nostra “intel·ligència” ens dicta, sembla que no hi ha cap altra sortida que la de reintegrar-nos al nostre nínxol ecològic del qual mai hauríem d’haver sortit, i re emprendre la nostra funció com espècie.

I ja fent ciència ficció, esperem que aquest trauma que ja comencem a patir com espècie, ens quedi fixat en la nostra epigenètica i potser, amb el temps, fins hi tot en el nostre propi genoma.

Esperem que la selecció natural, que ens ha dotat de una suposada capacitat cognitiva, aparentment “superior” a les altres espècies, s’encarregui de reconduir-nos cap a on ens correspon dins de Gaia… o potser podem iniciar un procés “d’auto adaptació pròpia” cap una nova espècie amb una nova consciència?.

CONCLUSIÓ: Lo molest i immediat és el canvi climàtic, però el problema, no ens equivoquéssim, som nosaltres mateixos! Amb o sense canvi climàtic, si no canviem nosaltres com espècies, el col·lapse de la humanitat està inevitablement garantit.

Print Friendly, PDF & Email

Comentarios cerrados.