Problemàtica de la pesca a Catalunya

PROBLEMÀTICA DE LA PESCA D’ARROSSEGAMENT A CATALUNYA

Traducció del document al castellà https://www.revoprosper.org/2021/06/28/problematica-de-la-pesca-de-arrastre-en-catalunya/

El passat 3 de Juny, el Departament ‘Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural’ de la Generalitat de Catalunya va emetre una nota de premsa: “Front comú del Govern i els pescadors per garantir el futur de la flota catalana i acabar amb la sobrepesca” (https://govern.cat/salapremsa/notes-premsa/410598/front-comu-del-govern-pescadors-garantir-futur-flota-catalana-acabar-sobrepesca), per tal de fer front a la reducció del 40% de les captures d’arrossegament que Brussel·les exigeix dins dels propers 5 anys a la nostre pesquera. No obstant això, la Generalitat vol que Brussel·les posposi l’objectiu l’any 2030 en comptes de l’any 2025, mitjançant una moratòria per aquest sector extractiu. L’aplicació espanyola de la norma comunitària podria suposar la pèrdua del 50% de la flota.

Una vegada més l’Administració accedeix a la pressió dels arrossegadors rebaixant les mesures encaminades a aconseguir una pesquera sostenible, la qual cosa no sols perpetua sinó que agreuja la situació durant els propers anys. Vegem com s’ha arribat en aquesta problemàtica:

1. Sobre els arts d’arrossegament que feinegen aigües enfora de les autonòmiques, la Generalitat no en té tota la competència, per la qual cosa ha de fer front comú amb els pescadors davant de l’Administración de la Dirección General de Pesca del Estado a Madrid. En el cas que ara ens ocupa veurem quina serà la reacció de Madrid davant d’una Comunitat Europea que ja ha avisat a Espanya reiteradament sobre els incompliments en relació als aspectes ambientals i transparència de les flotes
2. Des dels inicis del segle passat, el binomi sector pesquer-Administració han regulat la pesca al nostre país amb el control i beneplàcit de la Generalitat. Des d’aleshores els científics avisen d’un possible col·lapse de la pesquera a partir dels 90’. Tanmateix, les mesures estatals i autonòmiques sempre han estat tímides procurant no incomodar al sector més del “necessari” per motius electoralistes i econòmics. Tanmateix, aquesta política d’inacció ja ha portat, des de el 2000, a una reducció del 50 % del sector en economia, nombre de vaixells, captures, etc.
3. Resulta, que sí era “necessari” incomodar al sector. Perquè a partir del 2000, i seguint les previsions científiques no escoltades, la pesquera catalana entra en recessió (veure figura). En això hi contribueixen les subvencions comunitàries i el desenvolupament tecnològic dels vaixells de pesca en equipament material i electrònic. Fins hi tot les Administracions han fet la vista grossa i han permès històricament potències de motor molt més elevades que les establertes legalment.
4. Cal dir que l’art d’arrossegament és l’art més nociu pel recurs i el medi marí. Pel recurs, perquè és l’art menys selectiu. Ho captura tot indiscriminadament: peix gran i petit, espècies comercials i no comercials, que tornen malmeses a la mar. Pel medi, perquè amb cadenes, cordes filferrades i panells de ferro, arrossega sobre el fons aixecant el substrat, pertorbant i dispersant els fangs i malbaratant la biodiversitat dels animals que colonitzen aquest substrat.
5. Dins del concepte climàtic s’ha de dir també que aquests vaixells són, de molt, els que més gasten en combustible de tota la flota pesquera i que, per tant, emeten més CO₂ per unitat operativa. Cal també tenir en compte que és en aquests vaixells més potents on el desenvolupament tecnològic presenta major eficàcia, amb la qual cosa augmenta més ràpidament la seva capacitat de captura en comparació a altres arts.
6. Ara, la CE, davant d’una Emergència Climàtica que ja no permet més retards, d’una pèrdua de biodiversitat alarmant, d’un 80% del les poblacions de peixos sobre-explotades a la Mediterrània segons la FAO, i d’un falsejament significatiu de les dades de potències de motors, pren mesures raonades i raonables, in extremis, per apaivagar el col·lapse i fer un darrer intent per aconseguir salvar la pesquera Mediterrània.
7. És evident que si s’ha arribat a aquesta situació, ha estat ni més ni menys que per aquesta “connivència” sector-Administració, que ha estat omnipresent al llarg dels anys i, ara, es segueix el mateix camí. És a dir, “més del mateix”. Si fins ara sector i Administració han estat incapaços de controlar la sobrepesca, cóm es pot garantir que, sense canviar res, s’arribi a la sostenibilitat?
8. La nota només cita un informe científic que ve a dir que augmentant les àrees protegides i aplicant una selectivitat de manera que no es capturin les espècies petites, es pot obtenir, i fins i tot millorar la recuperació del recurs. Tanmateix és igualment cert, que les bases científiques en què es basen els panells de gestió de la Comissió de Pesca de la Mediterrània i de la CE, també son rigoroses i creïbles i no han estat citades. És per això que la nota de premsa cita aquest informe per la conveniència de les seves conclusions, sense analitzar altres treballs en profunditat.

Sota una visió sistèmica cal afegir altres arguments fonamentals a considerar:

9.1. En una situació de sobre explotació i col·lapse com l’actual, s’han de prendre mesures dràstiques o el deteriorament sistemàtic dels nostres fons està garantit. Cal una Administració forta que no claudiqui davant dels grups de pressió.

9.2. Per tot el que s’ha exposat anteriorment, per l’opinió de molts científics, ONG’s i diversos fòrums conservacionistes, la pesca amb arts d’arrossegament s’hauria de considerar a extingir. Per tant no té sentit continuar amb mesures de protecció d’un sector condemnat a desaparèixer. Disminuint l’arrossegament i deixant-lo testimonial només per pesqueres de gran fondària, millorarien els rendiments de tots els arts menors i seria la millor garantia de sostenibilitat i manteniment del medi ambient, deixant, per altra banda, la major part dels fons de cria i reclutament fora del seu abast.

9.3. La part actualment protegida a la pesca, aquests 400 km² que s’esmenten en la nota, representa només el 4,5 % de la superfície dels fons de pesca, mentre que la FAO situa les necessitats de protecció del fons marí a la Mediterrània en el menys un 20% com a mínim. Evidentment que tampoc el sector acceptaria aquesta reducció, tot hi esmentant-la. Tanmateix els protocols per establir zones protegides poden portar més anys que els sol·licitats per la CE en la reducció de les captures. És a dir, seria una mesura que també arribaria tard.

9.4. Fonamentalment unes malles quadrades de 50 mm de costat, com les actuals provades, no deixarien tampoc escapar el lluç (principal espècie en les captures, de distribució més àmplia, molt sobre explotat). Aquesta espècie a la Mediterrània té la seva talla de primera reproducció per femelles superior als 30 cm, mentre que la talla legal de captura es de 20 cm (és a dir, s’explota molt per sota de la talla de primera maduresa, cosa que també passa amb altres espècies). Per aconseguir l’escapament viu d’aquestes talles immadures inferiors a 30 cm a través de la malla de la xarxa, aquesta s’hauria augmentar fins arribar, a 60 o 70 mm com a mínim, la qual cosa tampoc seria en absolut viable ni acceptable pel sector. En altres paraules, sembla que les solucions donades pels propis pescadors i Administració tampoc resoldrien el problema o, al menys, tampoc dins dels 5 propers anys. Ja que, per altra banda, pel seu estudi i aplicació, es necessiten bastants anys de proves i negociacions. Fins ara, però, aquestes dues opcions
tampoc han funcionat.

9.5. Finalment, donat que les competències del Departament abracen també l’Acció Climàtica, és totalment contradictori mantenir un art molt destructiu de la biodiversitat, molt poc selectiu, agressiu amb el medi ambient i contaminant. Sense comptar amb la despesa energètica, que també s’albira com a factor limitant en un futur pròxim.

La paradoxa és que precisament els protagonistes responsables de la davallada actual, continuen amb les mateixes polítiques amb les quals s’han enfonsat ells mateixos (diríem que porten decennis “fent-se trampes al solitari”). És evident que sector i Administració han estat víctimes de la seva manca de visió de futur I de no voler escoltar als tècnics i científics. “En lloc d’obeïr als científics i gestionar al sector, l’Administració ha obeït sempre al sector i ha gestionat els científics”.

Cal insistir en què, en un escenari de emergència climàtica exponencial, l’Administració hauria de tenir mires més llargues i més holístiques, perquè, en definitiva, està gestionant un recurs que és de tots, un bé comú que va molt més enllà de la supervivència d’un determinat sector extractiu al qual ara li toca assumir la seva pròpia responsabilitat. Cal absolutament que l’Administració tingui una visió més sistèmica i compromesa amb el medi ambient, és a dir, amb la societat en general. Lamentablement a partir d’ara, decisions com aquestes s’hauran de prendre més sovint i seran més dramàtiques. Quan abans es comenci, millor per tots!.

Per saber més: Sardà Amills, F. (2017). La sostenibilitat de la pesca a Catalunya.166 pp. Laertes. Barcelona.