Necessitem avaluar els impactes de les polítiques públiques en tots els sectors per prioritzar les inversions amb més retorn econòmic, social i ambiental amb una visió de futur
Neus Casajuana
La necessitat de trobar majories per aprovar els pressupostos de la Generalitat de Catalunya ha dut als titulars les exigències del PSC i JxC per aprovar-los: Inversions per a l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, el Hard Rock i la Ronda Nord. Totes tres infraestructures amb un llarg recorregut de protestes ciutadanes, amb un fort impacte mediambiental i, el més important, les tres infraestructures podrien quedar obsoletes en pocs anys, amb el malbaratament dels diners públics que això comporta. Prioritzar inversions per a projectes tan lligats als combustibles fòssils i tan associats a un model de desenvolupament que clarament xoca amb les actuacions necessàriament urgents contra el canvi climàtic ens indica la poca visió de futur què alguns partits polítics estan tenint.
Científics i experts en l’emergència climàtica, en biodiversitat i en economia ecològica porten molt de temps alertant-nos que calen canvis profunds en el model de consum i producció per garantir unes condicions acceptables per a la humanitat en el planeta terra. Però aquesta reiterada alerta no es tradueix de moment, en un debat de la nostra classe política sobre com orientar un model econòmic sostenible de debò i com prioritzar les inversions públiques per construir la societat del futur.
Al projecte de Hard Rock, a més de les implicacions ambientals relacionades amb la intensificació del model turístic de masses amb la creació de nous hotels, la intensificació del consum d’aigua i d’una mobilitat basada en els vols barats i les noves connexions viàries, s’hi suma el model d’oci amb la creació d’un complex lúdic on es preveuen sis casinos amb 1.300 màquines d’escurabutxaques.
El curiós és que tots aquests projectes sempre es reivindiquen com els puntals per a la creació de nous llocs de treball i per a la millora del desenvolupament del país. La conjunció d’aquestes dues paraules “desenvolupament i nous llocs de treball” és tan poderosa que actua com un encanteri destinat a primar la veu de l’empresa i els negocis per sobre de qualsevol altre argument de caràcter ambiental, cultural o social. El treball és, ningú ho nega, una necessitat essencial per a la sostenibilitat econòmica actual, però no és més essencial que la resta de necessitats bàsiques socials, ambientals o climàtiques que afecten la sostenibilitat ambiental a més de l’econòmica i a la societat futura a més de l’actual. Aquestes inversions tan “irrenunciables” i “vitals” ens emmenen perillosament a “renunciar” a un futur “vital” a mig i llarg termini.
El fet que aquests projectes obsolets siguin reivindicats periòdicament per algun sector polític o empresarial i que de forma reiterada siguin contestats per amplis sectors socials sense poder passar full definitivament, és una clara demostració que no ens hem preparat per encetar un diàleg social ampli sobre les necessitats i prioritats de la nostra societat a llarg termini, malgrat la urgència.
Com podem abordar aquesta confrontació entre visions gairebé oposades amb un debat intel·ligent? Com podem arribar a consensuar propostes de futur que superin el curt termini dels 4-8 anys dels mandats polítics habituals?
Proposo una forma d’enfocar els debats complexos sobre la idoneïtat de les inversions i polítiques públiques, aprofitant metodologies i experiències que ja han demostrat la seva utilitat. Em refereixo, d’una banda, als mètodes de debat informat i representatiu de la ciutadania que democratitzen i enriqueixen la presa de decisions. Exemples en trobem a la ciutat de Barcelona que acaba de celebrar l’Assemblea Ciutadana pel Clima, a Catalunya que la celebrarà d’aquí a uns quants mesos, a Espanya o a Brussel·les que ha aprovat la constitució d’una Assemblea Ciutadana de caràcter permanent.
Necessitem, d’altra banda, informació de qualitat per aportar a aquests debats. Una de les mancances detectades és la poca informació sobre la idoneïtat de les inversions i sobre l’optimització de la despesa pública. Països com Nova Zelanda o el Canadà, que es mouen en l’òrbita de la Wellbeing Economy, traduïda al català com a Economia del Ben-estar, ens demostren que hi ha forma i mètode per donar aquest tipus d’informació. El mètode s’inicia requerint als polítics responsables dels diferents sectors que, a l’hora de formular les seves propostes d’actuació, anomenin i valorin els impactes d’aquestes accions polítiques en la resta de sectors econòmics, socials i ambientals, amb l’objectiu de facilitar la presa de decisions complexes i l’assoliment d’acords socials basats en un debat informat.
Valorar els impactes positius i negatius de les actuacions polítiques en tots els sectors, requereix una preparació tècnica de l’administració que s’exigirà cada vegada més. Un senyal d’aquesta tendència és l’aprovació el passat mes de desembre de la Ley estatal 27/2022 de evaluación de políticas públicas.
Encara que l’administració ara com ara no estigui preparada per assumir aquest tipus d’estudis, pot començar amb un exercici tan senzill com és el d’anomenar i llistar els impactes de cada actuació política en la resta de sectors. El simple fet d’anomenar aquests impactes ja és un gran pas. Poso un exemple per demostrar-ho: durant tots els debats i declaracions sobre l’ampliació de l’aeroport de BCN, alguns polítics, però també alguns mitjans de comunicació, sempre acaben explicant l’impacte ambiental d’aquest projecte centrant-lo en l’ecosistema de l’estany de la Ricarda, però rarament fan referència a l’impacte climàtic, com si aquest fos un impacte secundari. Ningú pot pensar que aquest detall és un descuit. La raó és ben clara: obviant la paraula es pretén defugir el debat que clarament no te contestació. Per evitar aquests “descuits” hem d’ exigir als responsables polítics que tinguin en compte tots els impactes esperats de la implantació de les seves polítiques, posant nom a les coses i obrin una taula de debat àmplia entre tots els sectors socials per poder passar pàgina definitivament dels projectes que ja han quedat obsolets i començar a escriure entre tots el full de ruta de la Catalunya del segle XXI.
